Exercici post-modernisme.

Les noves teories, entre els seus autors trobem a Charles Taylor, que parlen sobre la historia social i la societat determinen que el concepte de societat no és una entitat real existent sinó que es tracta d’una invenció de la modernitat per poder ordenar les relacions humanes. Com bé diu Taylor, un cop apareix aquest nou concepte ( i altres que també van aparèixer aparellats com nació o poble, per exemple) es va naturalitzar i alhora es va perdre la pista del seu origen.   Fins l’aparició d’aquestes noves teories, es creia que la societat (que agrupava persones) era una entitat real, i diferent per si mateixa de la suma de totes les persones que la formaven. A més, també es pensava que aquesta entitat anomenada societat tenia efectes sobre els actes de les persones i en base a aquestes creences es realitzaven els estudis socials i sobre les societats. La nova teorització sorgida en els últims temps portaria als historiadors socials a reformular  els seus paradigmes i a reconsiderar-ne la seva vigència.

M.Á. Cabrera i Á. Santana proposen en el seu article “De la historia social a la historia de la social” com alternativa a la història social (com diu el propi títol de l’article) la història d’allò social en el que la societat no és una eina per explicar el comportament humà sinó que es tracta d’un element més a ser analitzat. Com diu P. Joyce termes com “allò social” no s’han de tractar com si fossin conceptes naturals, i que si els historiadors fins ara si que l’utilitzaven en aquest sentit, és per que treballaven dins l’àmbit de l’imaginari modern. En aquest nou camp de treball que s’obre amb la historia d’allò social, el terme societat s’ha de seguir utilitzant però com un element més dels processos històrics i no com l’element causal, com es feia fins ara l’historia social. A més a més, la societat ha marcat la manera d’actuar de les persones en els últims 200 anys (des que s’utilitza aquest terme) i això s’ha de tenir molt present en els estudis que es realitzin a l’hora d’analitzar aquestes. Tot i així, aquest ús tampoc seria del tot apropiat en aquests termes, com encara és menys apropiat l’ús que en fan els historiadors socials, extrapolant l’ús del terme societat a temps antics en que aquest terme estava absent. La història d’allò social sorgeix de la premissa que la forma en que les persones experimenten la realitat i els seus fets no estan determinades per la mateixa realitat, sinó per la imatge que les persones tenen d’aquesta realitat. Així doncs, el canvi que ha aparegut en el significat i l’origen del concepte societat ha de fer, per força, replantejar-se tota la ciència social, que es basa en aquest concepte. Un altre debat sobre el que la història d’allò social ha intervingut és en la tensió entre societat i individu i sobre quin d’aquests dos elements ostenta la causalitat dels fets. Aquesta debat sobre societat i individu és inherent a l’imaginari i de la cultura moderns i ha sigut la base de la ciència social. Un cop que els conceptes d’individu i de societat perden el seu valor de naturals, aquest debat també desapareix. El que planteja la història d’allò social és veure, com la representació d’aquests dos conceptes ha influït en els comportaments humans.

Una altre alternativa a la història social que es planteja en els articles que hem llegit és la història cultural. Gabrielle M. Spiegel en el seu article “Comentario sobre una línea torcida” en el que comenta l’obra “Una línea torcida” de Geoff Eley ens parla sobre com Eley, veu un canvi de tendència als voltants de 1980 en que la centralitat historiogràfica passa de la història social a la història cultural. Aquest canvi, segons Eley, ve determinat per la pèrdua de convicció en el fet que les relacions de classe fossin els elements constitutius de la història dels països industrialitzats. En aquest sentit, Eley remarca la importància que va tenir l’obra de Michel Foucault en aquest canvi de tendència. Foucault va disminuir la importància de la visió materialista de societat i cultura i per contra, va impulsar un anàlisis lingüístic i amb això va afavorir l’augment de les escoles narrativistes d’història. A això s’uneix l’antropologia simbòlica, representada per Clifford Geertz, de la qual es van prendre els seus models formals i mètodes de representació com elements que calia investigar, i no tant els resultats que s’obtenien amb aquests mètodes. Altres autors com Pierre Bourdieu prenen posicions diferents a les a dalt esmentades, defensant el que ells anomenen fenomenologia social, defensada també pel sociòleg alemany Andreas Reckwitz.

Exercici biografies

Anàlisis d’una biografia: “Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923)” de Josep M. Roig Rosich.

Resum:

Aquesta biografia ens mostra com Francesc Macià, que havia fet carrera com a membre del cos d’enginyers de l’exèrcit, decideix entrar en el món de la política i l’evolució que el personatge pateix dins d’aquest món, en que comença presentant-se a les eleccions a les Corts espanyoles com a ferm defensor de la monarquia i de la unitat d’Espanya (defensant també l’autonomisme de Catalunya) i com amb el temps i els desencants que es troba al parlament el seu ideari evoluciona cap a un independentisme català radical.

Enfocament de la biografia:

Aquesta biografia ens apropa a un personatge que si bé ja és força conegut, té alguns elements que encara s’han d’estudiar més a fons i que són els que tracta aquesta obra. Aquests elements serien l’evolució de Macià de militar a civil/polític i l’evolució ideològica que pateix el personatge, així com intentar explicar quines van ser les causes d’aquests canvis. L’autor utilitza àmpliament les actes de les sessions de les Corts com a base per la seva recerca així com articles que es van escriure a diferents diaris i que parlen sobre el personatge. Aquesta obra se centra en aquests fets i a més, no s’ocupa de tota la vida de Macià sinó que analitza només una etapa de la seva vida, la que va des de 1907 a 1923.

Relació de textos:

- Individu i societat.

“La trajectòria personal de Macià i la seva actuació honesta i rectilínia, un pèl idealista i romàntica, li van donar un carisma personal extraordinari que ell va saber aprofitar i utilitzar. No fou un polític usual, <<d'ofici>>, però tampoc un cavaller somiatruites. Va saber connectar amb el seu temps, amb els seus ciutadans i interpretar els canvis que vivia una societat tan convulsa com la catalana. Va passar de burgès a popular igual com la societat catalana evolucionava d'una col·lectivitat elitista a una societat de masses. I va procurar donar un sentit i una finalitat a un generalitzat descontentament popular, que, entre altres coses, si no era separatista, almenys era antiespanyol.” (p. 231)

Aquest fragment de la biografia de Francesc Macià ens mostra com l’evolució ideològica del personatge corre en paral·lel a l’evolució que pateix la societat catalana del seu temps. Com diu Isabel Burdiel, “(la biografia s’implica) en el conflicto entre libertad y necesidad del que cada vida individual es, al tiempo, escenario y protagonista”, Francesc Macià va ser un protagonista destacat d’aquesta evolució que va patir la societat catalana, intentant liderar el sentiment de la gent i és en aquest sentit que he triat aquest fragment per exemplificar aquest apartat sobre les biografies de que parla Burdiel.

- Significat dels fets històrics i intencions dels individus.

“En la primera etapa de la vida política pública de Francesc Macià -que podem considerar que es tanca quan abandona el Congrés dels Diputats de Madrid-, hi podem veure un reflex de l'evolució del catalanisme semblant al que viu la societat que l'envolta; després, amb una actitud de revolta, en voldrà ser el promotor per portar-lo cap a l'independentisme.” (p. 139-140)

En un moment complicat de les relacions entre Espanya i Catalunya com el que va viure, Francesc Macià va ser conscient que el millor per Catalunya era l’independència i es va proposar promoure i liderar el projecte que portés el país cap a ella. Burdiel afirma que els historiadors no poden llegir un document ni estudiar uns fets sense contemplar la intencionalitat dels actes dels seus autors o protagonistes. Aquest fragment ens mostra com Macià, que per si mateix era un reflex de la societat en la que va viure (almenys en el viratge independentista que va patir), vol liderar aquest moviment, i per tant, per entendre’l i analitzar-lo (el moviment), els historiadors no poden obviar la figura de Macià.

- La biografia clàssica.

“Més endavant, concretament el maig de 1910 i en el míting esmentat dels Camps Elisis de Lleida, parlà ja de lluitar fins al final per les reivindicacions de Catalunya i Espanya. (...) Més radical es manifesta ja, dins del mateix mes i any, en un acte electoral a les Borges Blanques on, segons les cròniques periodístiques que  transcriuen el seu discurs, va afirmar: << Jo no tinc més ideal que Catalunya i per ella lluitaré i moriré si és precís.>>” (p. 145-146)

Alguns dels elements de la biografia clàssica que enumera Isabel Burdiel els podem veure en aquest fragment de la biografia de Macià com són l’enumeració cronològica dels fets i la representació del personatge com a eix central de l’explicació tan dels fets històrics com de la pròpia narració.

- Vides coherents ?

“Enmig d’aquesta campanya passional i demagògica, Francesc Macià, (...), va negar el seu suport a l’actuació dels militars que havien assaltat les publicacions de la Lliga, i condemnà, a més, públicament, el comportament dels oficials barcelonins (...). hauria pogut optar pel silenci però va preferir una actitud digna i conseqüent amb una recta interpretació de la disciplina militar. Amb aquest gest es va separar de l’orientació general que predominava a l’exèrcit.” (p.30)

Francesc Macià va ser un home de fermes conviccions i aquest fragment ens mostra com va mantenir aquesta fermesa davant el que ell considerava una injustícia (parla dels fets del Cu-Cut! de 1905) i com es va mantenir ferm davant d’actes que ell considerava que estaven fora de la llei. L’actuació de l’exèrcit en aquest cas va fer que Macià patís un fort desencís i és un dels motius que el van portar a plantejar-se entrar en el món de la política. Burdiel afirma en el seu text que els homes són resultat de la seva experiència i aquests fets van marcar força la vida posterior de Francesc Macià.

- La biografia individual com a representació de fets col·lectius?

“El creixent ambient catalanista que es vivia a Catalunya es va reflectir en la celebració de la diada de l’Onze de Setembre d’aquell any que va tenir una participació molt superior a la d’anys anteriors, malgrat la pluja i el dia força desagradable. Diverses i nombroses entitats i personalitats van ser presents a l’ofrena al monument a Rafael Casanova. Per la rebuda que se’ls va fer, la premsa va destacar la presència d’Àngel Guimerà i de Francesc Macià.” (p.219)

El viratge catalanista que va fer Francesc Macià venia motivat per varis factors (desencís de la política espanyola principalment) però, arreu del país, aquest sentiment també anava creixent, com aquest fragment ens mostra. En aquest sentit, la figura de Macià com a representant de l’independentisme català va esdevenir en icònica d’aquest moviment. Així podem parlar que Francesc Macià representa tot aquest conjunt de catalans farts del centralisme que pateixen de l’Estat espanyol.

El recolzament que van tenir Macià i Estat Català (el partit/moviment que ell mateix va fundar) demostra aquesta representativitat de la que parla Burdiel com a element imprescindible de les biografies per a ser útils per a l’estudi històric.

- Vides complexes.

“Tot i que és ben constatable, no s’ha posat mai gaire atenció a allò que Abelard Tona qualifica de <<llarg procés de deseiximent>> que va viure Francesc Macià i que el va fer evolucionar des de l’atracció envers l’Estat espanyol a la defensa d’una Catalunya nacionalment lliure; deseiximent o desvinculació a la qual encara n’hi podríem afegir altres: de militar a civil, d’enginyer a polític o de monàrquic a republicà. De fet, més que uns <<deseiximents>> foren unes substitucions, i aquest procés (...) (va ser) una evolució ràpida, fruit, com dirà Macià, d’un <<convenciment>> i d’una constatació d’uns fets, més que no pas d’una profunda reflexió. No hi va haver, doncs, ni maquiavelismes ni conversions interessades. I això es produí coincidint amb (o a conseqüència de) la seva estada a Madrid com a parlamentari i del coneixement de prop de la política, tant catalans com de la resta de l’Estat.” (p.132)

Francesc Macià va ser un polític català que la gran majoria de la gent relaciona amb l’independentisme però abans de defensar aquesta postura política, era un patriota espanyol convençut. He triat aquest fragment per que explica, de forma resumida, com els fets vitals de Macià el van portar a aquest canvi radical en el seu ideari. Per tant, crec que aquest fragment de la biografia reflecteix bé el que diu Isabel Burdiel en el seu text sobre les vides complexes i com els fets d’una vida, marquen l’esdevenir del personatge i com es pot observar la dicotomia entre les múltiples identitats de que parla Burdiel. És a dir, en aquest cas concret, el viratge de Macià del patriotisme espanyol a l’independentisme català ve marcat, en part, per la seva estada a les Corts espanyoles i el desencís envers la política que allà es practica.

AVALUACIÓ INICIAL

AVALUACIÓ INICIAL

Llegeix els fragments següents i anota per a cadascun arguments a favor i en contra (degudament justificats, si cal amb cites d’historiadors/es)

De Josep M. Salrach:

A favor: L’historiador ha d’assumir i comprendre que la seva forma de ser i de pensar és diferent de la dels subjectes que analitza i un cop fet això, ja pot procedir a realitzar el seu estudi, sinó fes aquest exercici, l’historiador podria caure en l’actualisme i extreure conclusions errònies de les seves investigacions.

En contra: L’historiador no ha de ser un jutge, sinó que s’ha de limitar a intentar donar una explicació plausible dels fets històrics evitant qualsevol tipus de càrrega subjectiva en els seus anàlisis. A l’hora d’afrontar un document, l’historiador ha de fer un exercici d’abstracció per allunyar-se dels fets. Com va dir l’alemany L. von Ranke: “(l’historiador) només cerca mostrar com les coses han estat realment.”

D’Eduardo Manzano:

A favor: L’exercici d’allunyament que ha de realitzar l’historiador a l’hora d’enfrontar-se a l’anàlisi d’uns fets. L’investigador ha de ser capaç d’observar els fets històrics des de la llunyania. L’historiador francès Fustel de Coulanges defensava aquesta abstracció: “Mai podrem entendre els antics si continuem estudiant-los pensant en nosaltres mateixos” o “El millor historiador de l’antiguitat serà aquell qui, per estudiar-la, faci més abstracció de si mateix, de les idees preconcebudes i de les idees del seu temps.” Extrets de “Comme il faut lire les auteurs anciens”

D’Enric Ucelay-Da Cal:

A favor: Els fets històrics, per la seva pròpia naturalesa, resulten impossibles d’analitzar i hem de basar el seu estudi en documents i altres fonts que aportin informació sobre el fet en concret. Sobre el tractament d’aquestes fonts, els historiadors es troben amb dues problemàtiques: per un costat els documents per si mateixos tenen una càrrega subjectiva que no és pot obviar, i és feina de l’historiador discrimar aquesta subjectivitat. Per una altra banda, qualsevol interpretació que s’extregui de l’anàlisi de les fonts, serà una més de les interpretacions que se’n poden obtenir i la tasca que l’investigador realitza ha d’obtenir uns resultats que siguin els més versemblants possibles.

En contra: Aquest tipus d’investigació històrica està subjecte a l’anàlisi de les fonts per part de l’historiador i si aquest no és capaç d’eliminar la càrrega subjectiva del seu treball, els resultats que se’n obtenen poden ser esbiaixats respecte la realitat

Sigueu tots benvinguts!!!!!!!!!!!