Exercici post-modernisme.

Les noves teories, entre els seus autors trobem a Charles Taylor, que parlen sobre la historia social i la societat determinen que el concepte de societat no és una entitat real existent sinó que es tracta d’una invenció de la modernitat per poder ordenar les relacions humanes. Com bé diu Taylor, un cop apareix aquest nou concepte ( i altres que també van aparèixer aparellats com nació o poble, per exemple) es va naturalitzar i alhora es va perdre la pista del seu origen.   Fins l’aparició d’aquestes noves teories, es creia que la societat (que agrupava persones) era una entitat real, i diferent per si mateixa de la suma de totes les persones que la formaven. A més, també es pensava que aquesta entitat anomenada societat tenia efectes sobre els actes de les persones i en base a aquestes creences es realitzaven els estudis socials i sobre les societats. La nova teorització sorgida en els últims temps portaria als historiadors socials a reformular  els seus paradigmes i a reconsiderar-ne la seva vigència.

M.Á. Cabrera i Á. Santana proposen en el seu article “De la historia social a la historia de la social” com alternativa a la història social (com diu el propi títol de l’article) la història d’allò social en el que la societat no és una eina per explicar el comportament humà sinó que es tracta d’un element més a ser analitzat. Com diu P. Joyce termes com “allò social” no s’han de tractar com si fossin conceptes naturals, i que si els historiadors fins ara si que l’utilitzaven en aquest sentit, és per que treballaven dins l’àmbit de l’imaginari modern. En aquest nou camp de treball que s’obre amb la historia d’allò social, el terme societat s’ha de seguir utilitzant però com un element més dels processos històrics i no com l’element causal, com es feia fins ara l’historia social. A més a més, la societat ha marcat la manera d’actuar de les persones en els últims 200 anys (des que s’utilitza aquest terme) i això s’ha de tenir molt present en els estudis que es realitzin a l’hora d’analitzar aquestes. Tot i així, aquest ús tampoc seria del tot apropiat en aquests termes, com encara és menys apropiat l’ús que en fan els historiadors socials, extrapolant l’ús del terme societat a temps antics en que aquest terme estava absent. La història d’allò social sorgeix de la premissa que la forma en que les persones experimenten la realitat i els seus fets no estan determinades per la mateixa realitat, sinó per la imatge que les persones tenen d’aquesta realitat. Així doncs, el canvi que ha aparegut en el significat i l’origen del concepte societat ha de fer, per força, replantejar-se tota la ciència social, que es basa en aquest concepte. Un altre debat sobre el que la història d’allò social ha intervingut és en la tensió entre societat i individu i sobre quin d’aquests dos elements ostenta la causalitat dels fets. Aquesta debat sobre societat i individu és inherent a l’imaginari i de la cultura moderns i ha sigut la base de la ciència social. Un cop que els conceptes d’individu i de societat perden el seu valor de naturals, aquest debat també desapareix. El que planteja la història d’allò social és veure, com la representació d’aquests dos conceptes ha influït en els comportaments humans.

Una altre alternativa a la història social que es planteja en els articles que hem llegit és la història cultural. Gabrielle M. Spiegel en el seu article “Comentario sobre una línea torcida” en el que comenta l’obra “Una línea torcida” de Geoff Eley ens parla sobre com Eley, veu un canvi de tendència als voltants de 1980 en que la centralitat historiogràfica passa de la història social a la història cultural. Aquest canvi, segons Eley, ve determinat per la pèrdua de convicció en el fet que les relacions de classe fossin els elements constitutius de la història dels països industrialitzats. En aquest sentit, Eley remarca la importància que va tenir l’obra de Michel Foucault en aquest canvi de tendència. Foucault va disminuir la importància de la visió materialista de societat i cultura i per contra, va impulsar un anàlisis lingüístic i amb això va afavorir l’augment de les escoles narrativistes d’història. A això s’uneix l’antropologia simbòlica, representada per Clifford Geertz, de la qual es van prendre els seus models formals i mètodes de representació com elements que calia investigar, i no tant els resultats que s’obtenien amb aquests mètodes. Altres autors com Pierre Bourdieu prenen posicions diferents a les a dalt esmentades, defensant el que ells anomenen fenomenologia social, defensada també pel sociòleg alemany Andreas Reckwitz.